Després d'un any sense escriure torno a ser aquí... no es que tot haig passat en aquest any... les coses no han anat gaire be... i tampoc es que millorin.
Estic intentan portar la meva persona millor , a més de portar els temps de crisis i capejar el temporal economic... en que també s'afegeixen temes físics... que crec que tot va relacionat... El tema es que ho sé... sé el que em passa...i poder això es el pitjor... per que d'aquesta manera la culpa no es dels demés, sino meva i solament meva...
Ara resulta que a clase de pares ens estudiem amb la metafora dels Pous... no son monedes però son pous... i a sobre a dins d'aquests pous hi han monedes... per més inri...
Jo en tot aquest temps no he deixat de pensar en tot el que hem estat treballant... el que em fustra es que començo a veure clar els meus defectes i em fan tanta por intentar rectificarlos que em fustro i em fustro i em destrueixo mentalment... Intento ser una millor mare, inculcarli al meu fill valors que M' AGRADARIA que tingues i resulta que si no rectifico i milloro els meus, el més possible es que ell es torni igual que jo .
Reconec que te a veure amb la confiança... si la confiança no comença per confiar enun mateix... no podrem confiar en els demés... aquesta confiança a mi es transforma en inseguretat... i cada cop que haig de fer alguna cosa dubto moltissim en fer-ho , i tot per por a si ho faig malament... la por al error... i al mateix temps es por al que diràn, que pensaràn... por a enfrontarme als demés... a dir alguna cosa que no els agradi , a que els ofengui... i d'aquesta manera reconec que m´ he anat tancan en mi mateixa... la tranquilitat m'arriba en el moment que estic sola amb mi mateixa... en que ningú em diu res i ningu em jutja, més que jo mateixa... que no vol dir que no sigui exigent, però com que sé en que he fallat... sé que ho puc millorar sense la pressió de ser jutjada per els demés... de l'altre manera, el enfrontarme amb la gent, sé que corro el risc que no m'entenguin i que els pugui fallar... si els fallo o els dic alguna cosa que no els agrada, no m'ho puc perdonar, em costa molt, i m'entra un sentiment de culpabilitat que no m'el puc treure de sobre , tan que encare que hagi passat el temps i la persona m'hagi perdonat o no ho hagi tingut en conte... jo no puc perdonarme i em sento malament i culpable i inferior per sempre... cada cop que la miro a la cara no puc oblidar... també em passa quan en fan malt o alguna cosa que no m'agrada... si es alguna cosa que m'afecta molt... em costa molt perdonar , o més que perdonar, oblidar o deixar-ho estar... es alguna cosa que hauria de millorar... perque al igual que jo tinc errors o mals entesos... els demés també... i el raro es que jo desde fora envers a altre gent amb problemes entre ells... intento entendre les dues parts i intento explicar i perdonar i sé el que s'ha de fer... però per mi mateixa es super dificil de cuadrar... de vegades dic... hauria de dir o de fer, però reconec que soc una cobarda i que cada cop dic que ho faré i no ho faig... i m'excuso ... tot te una explicacíó... sempre es la mateixa.... em fa por l'error... i d'aquesta manera m'estic identificant com una mediocre... i m'estic instaurant en el ja no puc canviar... i si que ho puc fer...
De vegades quan tinc un problema.... li dono tantes voltes que ocupen els meus pensaments durant tanta estona que hasta ho considero obsesiu... i després quan haig d'intentar resoldre... no em surt i em fustro... i al final la meva vida es una fustració...
Com que tot ho baso en la cobardia i lapor i no saber com afrontar sense sentirme culpable... reconec que em tanco i em tanco i em costa obrirme als demés... Dic per primer cop i reconec que no he trobat parella per Por, por a fallar ipor a defraudar... no surto a coneixer gent per por a no caure be, a defraudar... i encare bo que porto tan de temps en aquest grup d'escola de pares... reconec que en altres moments ja hagues deixat el grup... reconec que escriure a facebook es dir les coses amagada darrera de la pantalla... i es una manera d'obrirme i dir opinions i amagar la ma...
Poder al reconeixer tots aquets defectes ja es començar per alguna cosa... poder estic arribant al segon o tercer pou...
Admiro a tots aquells que tenen coses que em falten... admiro als emptes per naturalesa... jo tinc empenta i per por a que diràn... em queden moltes coses al tinter... i després dic, OSTRES! jo també ho pensaba...
Admiro als que saben dir que no, als que saben explicar les coses i convençen, als que tenen inventiva , al que es constant, als que son insistents, als que veuen els detalls, a tanta gent... crec que valoro molt les coses que fan els demés i no sé si te a veure amb que no em valoro prou... i a sobre quan penso en que ser fer.... no sé que dir, no sé que se fer... per que no puc dir que se fer alguna cosa quan crec que puc fallar en algu... perfeccionista? en un cert limit... també soc permisiva... he apres que : la pròxima será millor... i es una eina per no fustrarme en algunes coses... però no em serveix per els demés... i això em castiga sobre tot a la meva feina, perque de vegades les coses s'han de solucionar sense ser tan tajan... i sense haber de començar de nou.
A més a més estic descobrint que el meu pare es igual, té la mateixa inseguretat... ho tinc d'ell. A més es inseguretat per que un vol ser perfecte i no ho podem ser... ens busquem eines per portar-ho lo millor possible però en el fons estem fustrats per que no ha sortit... i a més ell m'exigeix que sigui millor i mai n'hi ha prou... i no m'ho dirá més que en voltes contades i puntuals... per tant, no n'hi ha prou...

En el fons, en Joel també li agrada ser perfecte, i quan li surt alguna cosa malament, s'enfada moltissim... i de vegades ho abandona tot (fuig, jo també ho faig... fugir), jo treballo amb ell per que no li passi... però sería millor si m¡ho pogues treballar jo mateixa... no tan el dir "bueno ho puc arreglar així, o mira si s'enfaden no passa res" si no de treballarme el sentiment que em queda a dins... que es el que fa mal .

Hi han més reflexions... però ara vaig a descansar que per avui ja he pensat bastan... potser es un començament.
Recordo que aqui vomito tal com em surt... poder algunes frases no tenen coherencia, el contingut es el que conta... així ho sento i així ho he escrit...

Continuarà