Deu dies abans del 5 de maig del 2013 vaig començar una aventura per millorar la meva vida i la del meu fill...
El que no sabia es que quan es millora alguna cosa, a lo millor es perd un altre i després venen els arrepentiments o mes que rès les decepcions. Bé! si que ho sabia, però no recordem o no ho tenim present quan ens passa i llavors hem d'assumir les conseqüencies o tornar a actuar de la millor manera que poguem.
Ningú ha dit que la vida fos fàcil... ni tampoc ens varen dir que costaria tan de viure. Bé! si que ens ho diuen, els nostres parents, pares o avis, però nosaltres no els hi fem cas i creiem que son pamplines de gent gran. Però la veritat es que ells ja han passat per on nosaltres i tal com expliquen, porten uns anys de ventatge.
La meva germana petita em va oferir venir cap a Holanda i ... no sé! no tenia engresos, no tenia feina, recordava que sempre m'hagues agradat emigrar a veure món, Holanda sempre ha estat un lloc que m'ha atret... no tenia res a perdre i ho he fet.
L'arribada va ser sense en Joel i millor, perque vaig arribar sense rès, només 300 € per tirar endavant el projecte de la meva vida... als 42 anys!!
Mica en mica i amb molt d'esforç he anat superant els obstacles i anat avançant en millorar la vida: treballar moltes hores a la feina, viure amb la meva germana Eva i esgotarme amb les seves explicacions i el "jo ja ho sabia" ja t'ho deia" i el si no ho diu ella no val, encare que diguis el mateix, o opinar diferent, i desprès que et digui "i jo no puc dir res!!"... aguantar les seves costums, i al mansu que es bastan limitadet. i ella no s'en adona!... o bé! es que també es limitadeta.
Amb el tema de la pasta, ja te a qui arrambar se... no para de demanar i donar escuses "es que..." "es que quan... ja et tornaré". Brrfff! la mama estarà tranquila, per que ja no li demana a ella, si no a mí !!
De vegades cansa haberla de escoltar tota l' estona i que només hagi de tenir raó ella.
Però per altre part ens tenim les dues i jo tinc la paciencia de deixarla que digui ; i a part de tot això... ens fem companyia de tan en tan. I ella sempre (o casi sempre), pensa en mí per altres coses... encare que em foti la pasta
El que més em fa mal d'estar aquí es en JOel. AL fí i al cap, aquest viatge també era per ell i resulta que no li mola. Accepta el que estem aquí i que estem millor, però cada cop està més distant de mí.
No em pensaba que fos en aquest moment, quan el perdría. Que el realitzar un projecte per que ell i jo començem una nova vida i resulta que el projecte serveix per allunyarnos.
Ja no sé que pensar... Jo estic be, el lloc m'agrada i mica en mica anem remuntant, casa, feina, ajudes... i resulta que estic perden l' il·lusió per que, realment m'adono que m'estic quedan sola en el intent. A part d'apendre a estalviar i no comprar coses no necessaries en certa manera... s'acumula la desidia de " perquè? si a ell l' importa tres pitos".
Els dies van passant, pero algunes estones son dures de pensament. Es la confusió del Estic be, però em falta alguna cosa.
No tinc ganes de res i em desespero per que m'agradaria fer moltes coses. A més , em temo que això s'està transforman en dolor fisic, i aquests es molt xungo.
Crec que estic fent un procés d'aprenentatge de moltes coses alhora... començan per estar sola i apendre a anar sola i de remuntar, i estalviar en una vida dura.
Tinc ganes de estar tranquila, poder pensionista, i no fer gaire més que el que tingui ganes de fer.
Necessito temps per mí...
No sé!! tot plegat es complicat.
