HOLANDA 2013-2014

Deu dies abans del 5 de maig del 2013 vaig començar una aventura per millorar la meva vida i la del meu fill... 
El que no sabia es que quan es millora alguna cosa, a lo millor es perd un altre i després venen els arrepentiments o mes que rès les decepcions. Bé! si que ho sabia, però no recordem o no ho tenim present quan ens passa i llavors hem d'assumir les conseqüencies o tornar a actuar de la millor manera que poguem. 
Ningú ha dit que la vida fos fàcil... ni tampoc ens varen dir que costaria tan de viure. Bé! si que ens ho diuen, els nostres parents, pares o avis, però nosaltres no els hi fem cas i creiem que son pamplines de gent gran. Però la veritat es que ells ja han passat per on nosaltres i tal com expliquen, porten uns anys de ventatge.

La meva germana petita em va oferir venir cap a Holanda i ... no sé! no tenia engresos, no tenia feina, recordava que sempre m'hagues agradat emigrar a veure món, Holanda sempre ha estat un lloc que m'ha atret... no tenia res a perdre i ho he fet.

L'arribada va ser sense en Joel i millor, perque vaig arribar sense rès, només 300 € per tirar endavant el projecte de la meva vida... als 42 anys!! 

Mica en mica i amb molt d'esforç he anat superant els obstacles i anat avançant en millorar la vida: treballar moltes hores a la feina, viure amb la meva germana Eva i esgotarme amb les seves explicacions i el "jo ja ho sabia" ja t'ho deia" i el si no ho diu ella no val, encare que diguis el mateix, o opinar diferent, i desprès que et digui  "i jo no puc dir res!!"... aguantar les seves costums, i al mansu que es bastan limitadet. i ella no s'en adona!... o bé! es que també es limitadeta.
Amb el tema de la pasta, ja te a qui arrambar se... no para de demanar i donar escuses "es que..." "es que quan... ja et tornaré". Brrfff! la mama estarà tranquila, per que ja no li demana a ella, si no a mí !!
De vegades cansa haberla de escoltar tota l' estona i que només hagi de tenir raó ella.
Però per altre part ens tenim les dues i jo tinc la paciencia de deixarla que digui ; i a part de tot això... ens fem companyia de tan en tan. I ella sempre (o casi sempre), pensa en mí per altres coses... encare que em foti la pasta 

El que més em fa mal d'estar aquí es en JOel. AL fí i al cap, aquest viatge també era per ell i resulta que no li mola. Accepta el que estem aquí i que estem millor, però cada cop està més distant de mí.

No em pensaba que fos en aquest moment, quan el perdría. Que el realitzar un projecte per que ell i jo començem una nova vida i resulta que el projecte serveix per allunyarnos. 

Ja no sé que pensar... Jo estic be, el lloc m'agrada i mica en mica anem remuntant, casa, feina, ajudes... i resulta que estic perden l' il·lusió per que, realment m'adono que m'estic quedan sola en el intent. A part d'apendre a estalviar i no comprar coses no necessaries en certa manera... s'acumula la desidia de " perquè? si a ell l' importa tres pitos".

Els dies van passant, pero algunes estones son dures de pensament. Es la confusió del Estic be, però em falta alguna cosa.

No tinc ganes de res i em desespero per que m'agradaria fer moltes coses. A més , em temo que això s'està transforman en dolor fisic, i aquests es molt xungo.

Crec que estic fent un procés d'aprenentatge de moltes coses alhora... començan per estar sola i apendre a anar sola i de remuntar, i estalviar en una vida dura.

Tinc ganes de estar tranquila, poder pensionista, i no fer gaire més que el que tingui ganes de fer. 
Necessito temps per mí... 

No sé!! tot plegat es complicat.

Després d'un any sense escriure torno a ser aquí... no es que tot haig passat en aquest any... les coses no han anat gaire be... i tampoc es que millorin.
Estic intentan portar la meva persona millor , a més de portar els temps de crisis i capejar el temporal economic... en que també s'afegeixen temes físics... que crec que tot va relacionat... El tema es que ho sé... sé el que em passa...i poder això es el pitjor... per que d'aquesta manera la culpa no es dels demés, sino meva i solament meva...
Ara resulta que a clase de pares ens estudiem amb la metafora dels Pous... no son monedes però son pous... i a sobre a dins d'aquests pous hi han monedes... per més inri...
Jo en tot aquest temps no he deixat de pensar en tot el que hem estat treballant... el que em fustra es que començo a veure clar els meus defectes i em fan tanta por intentar rectificarlos que em fustro i em fustro i em destrueixo mentalment... Intento ser una millor mare, inculcarli al meu fill valors que M' AGRADARIA que tingues i resulta que si no rectifico i milloro els meus, el més possible es que ell es torni igual que jo .
Reconec que te a veure amb la confiança... si la confiança no comença per confiar enun mateix... no podrem confiar en els demés... aquesta confiança a mi es transforma en inseguretat... i cada cop que haig de fer alguna cosa dubto moltissim en fer-ho , i tot per por a si ho faig malament... la por al error... i al mateix temps es por al que diràn, que pensaràn... por a enfrontarme als demés... a dir alguna cosa que no els agradi , a que els ofengui... i d'aquesta manera reconec que m´ he anat tancan en mi mateixa... la tranquilitat m'arriba en el moment que estic sola amb mi mateixa... en que ningú em diu res i ningu em jutja, més que jo mateixa... que no vol dir que no sigui exigent, però com que sé en que he fallat... sé que ho puc millorar sense la pressió de ser jutjada per els demés... de l'altre manera, el enfrontarme amb la gent, sé que corro el risc que no m'entenguin i que els pugui fallar... si els fallo o els dic alguna cosa que no els agrada, no m'ho puc perdonar, em costa molt, i m'entra un sentiment de culpabilitat que no m'el puc treure de sobre , tan que encare que hagi passat el temps i la persona m'hagi perdonat o no ho hagi tingut en conte... jo no puc perdonarme i em sento malament i culpable i inferior per sempre... cada cop que la miro a la cara no puc oblidar... també em passa quan en fan malt o alguna cosa que no m'agrada... si es alguna cosa que m'afecta molt... em costa molt perdonar , o més que perdonar, oblidar o deixar-ho estar... es alguna cosa que hauria de millorar... perque al igual que jo tinc errors o mals entesos... els demés també... i el raro es que jo desde fora envers a altre gent amb problemes entre ells... intento entendre les dues parts i intento explicar i perdonar i sé el que s'ha de fer... però per mi mateixa es super dificil de cuadrar... de vegades dic... hauria de dir o de fer, però reconec que soc una cobarda i que cada cop dic que ho faré i no ho faig... i m'excuso ... tot te una explicacíó... sempre es la mateixa.... em fa por l'error... i d'aquesta manera m'estic identificant com una mediocre... i m'estic instaurant en el ja no puc canviar... i si que ho puc fer...
De vegades quan tinc un problema.... li dono tantes voltes que ocupen els meus pensaments durant tanta estona que hasta ho considero obsesiu... i després quan haig d'intentar resoldre... no em surt i em fustro... i al final la meva vida es una fustració...
Com que tot ho baso en la cobardia i lapor i no saber com afrontar sense sentirme culpable... reconec que em tanco i em tanco i em costa obrirme als demés... Dic per primer cop i reconec que no he trobat parella per Por, por a fallar ipor a defraudar... no surto a coneixer gent per por a no caure be, a defraudar... i encare bo que porto tan de temps en aquest grup d'escola de pares... reconec que en altres moments ja hagues deixat el grup... reconec que escriure a facebook es dir les coses amagada darrera de la pantalla... i es una manera d'obrirme i dir opinions i amagar la ma...
Poder al reconeixer tots aquets defectes ja es començar per alguna cosa... poder estic arribant al segon o tercer pou...
Admiro a tots aquells que tenen coses que em falten... admiro als emptes per naturalesa... jo tinc empenta i per por a que diràn... em queden moltes coses al tinter... i després dic, OSTRES! jo també ho pensaba...
Admiro als que saben dir que no, als que saben explicar les coses i convençen, als que tenen inventiva , al que es constant, als que son insistents, als que veuen els detalls, a tanta gent... crec que valoro molt les coses que fan els demés i no sé si te a veure amb que no em valoro prou... i a sobre quan penso en que ser fer.... no sé que dir, no sé que se fer... per que no puc dir que se fer alguna cosa quan crec que puc fallar en algu... perfeccionista? en un cert limit... també soc permisiva... he apres que : la pròxima será millor... i es una eina per no fustrarme en algunes coses... però no em serveix per els demés... i això em castiga sobre tot a la meva feina, perque de vegades les coses s'han de solucionar sense ser tan tajan... i sense haber de començar de nou.
A més a més estic descobrint que el meu pare es igual, té la mateixa inseguretat... ho tinc d'ell. A més es inseguretat per que un vol ser perfecte i no ho podem ser... ens busquem eines per portar-ho lo millor possible però en el fons estem fustrats per que no ha sortit... i a més ell m'exigeix que sigui millor i mai n'hi ha prou... i no m'ho dirá més que en voltes contades i puntuals... per tant, no n'hi ha prou...

En el fons, en Joel també li agrada ser perfecte, i quan li surt alguna cosa malament, s'enfada moltissim... i de vegades ho abandona tot (fuig, jo també ho faig... fugir), jo treballo amb ell per que no li passi... però sería millor si m¡ho pogues treballar jo mateixa... no tan el dir "bueno ho puc arreglar així, o mira si s'enfaden no passa res" si no de treballarme el sentiment que em queda a dins... que es el que fa mal .

Hi han més reflexions... però ara vaig a descansar que per avui ja he pensat bastan... potser es un començament.
Recordo que aqui vomito tal com em surt... poder algunes frases no tenen coherencia, el contingut es el que conta... així ho sento i així ho he escrit...

Continuarà

CAP D'ANY : FUSTRACIO

Aquets dies de festa he estat amb la Eva i m'he distret bastan... de vegades pensaba que tot es pasaria... pero no...
quan estaba sola encare que fos per un momentet de res... sentia angoixa, vaig a treballar i sento angoixa... vaig només un momentet de res a la nau i sento angoixa... penso en la feina i ppfffff.... tinc moltes ganes de fer coses, d'arreglar coses, de acabar coses, d'empendre coses... poder el que em pasa es que m'entra una mena de panic per que no puc fer tot el que m'agradaria....
Vull fer neteja del ordinador, de casa, de la botiga, de l'habitacio... del telefon... però no tinc ganes de fer-ho , vull dir d'arrancar, em costa , em costa molt... de vegades penso que tinc també la fibromialgia dels collons de la meva mare i la meva germana, per que no seria la primera vegada que em prenc alguna cosa per el dolor per tirar endavant.
Jo personalment penso que es la mateixa depre que no em deixa avançar... pero si ja ho se que estic depre... per que no ho soluciono...!!!!
Que cony es el que tinc que refer, arreglar o superar o jo que se ...
No consegueixo concentrarme, l' atencio no existeix... estic dispersa... això es reflexa a la meva feina.
Penso en les coses que podria fer o que m'agradaria haber fet i no deixo de pensar que poder estic en un batxe per el 40 anys?? jo creia que això no existia... que eren xorrades... poder ho son i no se el que em pasa (es una simple especulació)... però: em considero una mica Fustrada... em considero FUSTRADISIMA... m'agradaria poder canviar el passat una mica per poder haber arribat a fer alguna cosa més... es una fustració  més laboral que no amorosa, per ejemple... la fustració es que no he fet res per que s'em reconegui la feina... no soc res... i m'agrada la meva feina... però crec que ningu la veu... Necessito tan un reconeixement social? si jo sé que ho faig be... realment val la pena que la societat em reconegui la feina?  Jo canviaria tantes coses de la botiga per ejemple, per intentar tenir un reconeixement laboral i poder al mateix temps social... però no soc res dins de la botiga... tot ho tenim a mitges... i em dona la sensació de que a la Laura ja li sembla be... no tenim arreglat lo del Villatge, no està arreglat lo del nom, lo fiscal, ni lo del nom... no som iguales... no tenim res aclarit, no hem fet inauguració... no tenim les coses venudes, no, no ,no, no......NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!
no hem sento a gust, no està la botiga neta.... ppffffffff.
I estic en hores baixes, per que em perdo molts detalls que profesionalment no hauría de perdre...
He intentat anar a treballar i arreglar una mica les coses per si d'aquesta manera em trobava més be, i res de res, una "vagancia", un ansia...qualsevol cosa em distreu i no puc... al final m'en vaig a casa i em quedo tirada o amb el face o miran la tele... pero tampoc puc netejar ni fer res a casa...
No sé que em passa??!!!
Amb en Joel pobre... m'agradaria estar amb ell fen res o jugant com un nen (o nena en el meu cas).. sense fotre res... però al mateix temps es com si necessites temps per mi... per estar sola... al mateix temps necessito buscarme, trobarme, estudiarme... no sé!!!
Jo abans tenia energia i podia fer moltes coses... es com si em faltes ilusió... no em sento be i al mateix temps estic molt sensible al art dels demés... per que m'emociona les coses boniques que fan els demés... pintura, escrits, musica, escultura, decoració de cases... i jo no puc fer res!!!! fustració un altre cop... seràn els 40?

Si tinc salud, puc mejar... el meu fill està sa, te de tot i es estudiós... em puc vestir, tinc un llit on dormir... per que em queixo...
Vull estudiar, Rus, dxecoració... realitzarme, recuperar el temps perdut de la meva vida... fer alguna cosa... alguna cosa importan, alguna cosa de profit...
No puc estar descontenta si el meu fill m'estima, jo l'estimo i ens portem be... estic feliç quan el miro i veig que estem be...
de vegades penso que vull en ell tot el que no he aconseguit jo... i al mateix moment penso que no li puc fer tan de mal... ha de fer per el seu conte... Això ja ho estic arreglan amb les monedes...

Per la resta... l'empenta, el tema laboral... poder part de la fustració es que soc una cagada... em falta decisió falta de atreviment... empenta... això em fa sentir més malament... no tinc empenta, soc una cagada!
Veig a les pelis que en un parell de minuts fan treballs descomunals i fantastics... es realitzen i consegueixen l'exit.... A mi em falta temps... necessito temps... per poder realitzar els somnis (a part d'empenta), les pelicules venen sensacions que son mentida a la realitat... per que quan faig alguna cosa... tinc pressa... I aixó que he guanyat paciencia amb l'edat... soc més tranquila i tinc més templansa... però encare em falta temps per cumplir coses que vull o que m'agradaria que vinguessin i no venen.

El tema familiar no es tan problema... ho es una mica. Pero ara no resalta tan com la resta, que també hi era...
No em discuteixo tan per que no hi vaig tan a casa dels meus pares o no els hi dic res... tampoc puc dir res, ja que ells m'han ajudat amb la meva tia i el pare del meu fill... em van recolzar en tot moment i es varen posar de par meva... i els hi estic molt agraïda ... em varen tocar el cor... encare que en el fons sabía que em recolzarien... el marron els hi vaig enxufar jo! així per les bones! Portar el meu Ex a casa amb la seva dona actual i les nenes el dia de San Esteve... Ole los huevos de mi madre... !!
Espero seguir estudian el cas de les monedes i poder polirles el mes possible per així passarlis al meu fill lo més netes i boniques que pugui...
Amb la meva germana no ho porto gaire bé... la credibilitat s'ha traslladat a ella, la confiança, el saber parlar, l'assertivitat.
L'atreviment de poder arreglar les coses a la feina, també ella està per el mig, i no sé com arreglar-ho.
Realitació, fustració ?? que soc ? que puc arribar a ser?
Em quedo siguent una migocre? Quan veig a l'altre gent i veig que ... al menys semblen feliços ! o al menys sembla que hagin avançat... i jo no! o es només aparenca? i per dintre el hi cou alguna cosa??

També penso en la superació de la meva relació amb el pare del meu fill... en principi no tinc necessitat de trobar cap altre relació, però... es un sentiment real? no vull perdre la meva llibertat... però i les meves relacions socials?? cada cop em tanco més i més i no em relaciono amb els demés... i quan hi han unes pinzellades de intentar relacionarme es com si em fes por i em tiro enrera un altre cop i cada dia que passa es per més pràctica i cada cop es com si perdés una peça més o com si hem glasses una miqueta més i quedés congelada dintre d'una coraça... com el llibre de "la reina de les neus".
Es algo a profunditzar més aquest tema de les relacións... Seguiré profunditzan...

M' agradaria escriure quan les penso les coses... no quan tinc temps d'escriure... poder el que haig de fer es apuntar un referent i despres posar-me a escriure... ho intentaré ! a veure com em surt.

Realment aquesta es una bona hora per estar amb mi mateixa... el que pasa es que haig d'anar a dormir per que si no dema no m' aguanto... i m' haig d'aixecar d'hora.

Es un moment que hem sento be a casa... al menjador, amb mitja llum... i ara, si que començaria a escriure... per'o de moment haig d'anar a dormir.

dewww

Al mateix temps que no tinc ganes de fer res, se qwue haig de tirar endavant i se que no està be que estigui depre... Avui he anat a apuntarme al paro per que no sabia que encare que hagi deixat de cobrar el paro habia d'estar apuntada... tremenda ignorancia... ara resulta que puc cobrar una ajuda, pero com que no la he demanat abans ( quan tocaba ), perdo un any d'ajuda , pero mira... encare tinc un any més... Es que això no va amb mi... això de cobrar el paro... jo soc de treballo i rebo a canvi... i ja està... però mira, m'anirà be per comprarme un sofa que necessito per que està espatllat el que tinc , i un matalas, que així em millorarà el malt d'esquena.

Amb la Laura, no sé que faré... haig de parlar amb ella d'alguna manera... no sé si el arreglar les meves monedes m'anira be... ojalà els pugui arreglar... per que poder milloraria forçes coses a la meva vida...
êr que no sé dir el que penso, sense bloquejarme i quedarme en blanc sense poder de replica?... que m'han ensenyat els meus pares per que no ho sepiga fer?...
Si haig de fer una reflexió... soc treballadora, intento ser honesta... sincera... bona persona, no fer mal a ningu... i al fi i al cap, m'ho han ensenyat els meus pares tot això.
Però poder per cadascu es diferent , ja que no tothom enten el que dic o faig de la mateixa manera... per que la gent pensa que ho dius amb malicia o ho fas amb intenció? per que no els hi agrada no tenir la raó?  Una de les desilusions que sempre m'emporto es que parlo i parlo, explico i explico amb tota la bona intenció, la meva experiencia o el meu pensament o enteniment i després me'n adono que la gent no m'ha cregut gents... jo ho explico amb la bona intenció i veig que no tinc credibilitat.  i em sap greu per que jo ho explico amb molta ilusió, poder una ilusió que provoca que alçi la veiu i tot, que ho expliqui amb euforia... pero es sincer, prometo que es sincer... encare que després m'ho rebati la gent... no em sap tant de greu quan en el dialeg m'ho rebaten... hem sap greu quan al cap d'un temps m'entero per una cosa o altre que a passat de tot i de mi com de la merda.... poder es un a sensació i una creença com que com que no diuen res m'han de fer cas... i el que passa es que m'adono que no em fan cas i es una decepció per mi com a veu  que mana ( manera de dir ).  Poder estic descobrint una mica com soc... a veure si es veritat!
Poder no transmeto credibilitat per que soc molt euforica parlan...! i els oyens es senten agredits... !
Punt a reflexionar...!

UFFFFF !!!

Avui no es un gran dia... vull escriure i vull escriure i no puc... He tingut una setmana bastan entretinguda... amb la meva germana petita per casa i d'aquesta manera he parlat força... m'he desafogat una mica ... semblava que força... i la he ajudat a indicarla una mica a la busqueda de la fugida que ella necessita... m'habia il·lusionat bastan, poder per que m'agradaria fer-ho a mi i d'aquesta manera reflexo i mimetitzo la sensació de marxar... com ho sen ella...
Realment els problemes amb els meus pares... els tinc allí, una miqueta aparcats... no ens veiem gaire... cadascu la seva vida...
Amb el meu pare em fet una feina plegats i ens em portat be... però es que no tinc anims ni de discutir... ja passo de tot... i m'enfonso, m'enfonso... tinc incertesa dins meu... estic farta de l'intolerancia de la gent, de la poca serietat, del morro... de la poca assertivitat (poder jo no la tinc tan perfecte... però no crec que com ells. Em callo més que no parlo)... poder es que em callo massa i no escupo el que sento i per això al final no puc aguantar mes i ha de sortir per algun lloc, explotar...
Se m'han tret les ganes hasta d'esquiar... crec que no hi aniré... !
Els dies s'enfonsen més per el tema de la feina... es una lluita que se m'està fent feixuga... tothom es queixa, tothom ho vol barato, tothom escolta al veï... ningu es deicideix per la feina... tothom et vol encolomar els errors dels demés... Crec que he descobert una moneda més... La Justicia... i es una moneda que li estic passant al meu fill, i jo pateixo i veig que ell també pateix. Algo per reflexionar un altre dia.

A la feina no tinc ganes de res i a més es reflecteix, ja que no avanço tan ràpid com abans i s'em fa un munt tot... no arribo... hasta pensar es feixuc.
Tampoc sento que anem a una amb la meva germana... no se com estan les contes, falten industrials per pagar, no podem pagar per que hisenda s'ho emporta tot... la gent no vol pagar el iva...
No sento que es valori la meva feina... no em sento escoltada quan parlo... les exclamacions son falses... quan va al advocat per saber com van les coses no m'ho explica si no li pregunto... bufa com si només ella treballés, per tan: ¿ Jo no treballo? o no es important? quan li donc recados em contesta com si jo li estigues tiran en cara o demanan explicacións... de diners no m'en parla... no podem canviar el nom del negoci, no podem reformar-lo, no podem comprar... hem sento atrapada, no m'agrada el que veig, vull canviarlo i no puc canviarlo... a més! em fa por dir res, per que  em sento rara!
Ja no tinc ganes de reformar, ni de innovar, ni de fer res...
Ella sempre pot parlar de les seves coses, però sembla que les meves coses no son tan importants...
Poder no es tan com sento de començament, poder exagero per la necessitat de tenir, sentir o rebre...
Per això, despres dels meus pensaments de rabia i queixa, m'autotranquilitzo i autoconvenço de que no es tan, de que es aixíiiiii .... i torno a callar i torno a abaixar el cap ... un altre dia passa... fins un altre dia de queixes...
Per acabar el dia: tampoc ha estat el que volía que fos aquest escrit.... ca acorde amb el dia... Una merda!

Una primera polsera, la de la confiança es la que m'ha fet pensar i rumiar i la que m'ha llançat a posar els meus pensaments en fisic (escrits ).
He acabat la classe una mica saturada, decepcionada i deprimida... m'en adono que no ho estic fen be... li carrego tota la responsabilitat de la confiança a en Joel... un nen de 10 anys, encare que sense intenció. I no tinc confiança en mi mateixa...
En teoria ja ho sabia que no tenia confiança en mi mateixa... sempre estic dubtan. Quan apareix el papa sempre em fa dubtar... quan faig alguna cosa sempre posa en dubte el que faig o he fet...
De tan en tan ja m'ho dic les coses que faig be... a part en la resta de public veig que tampoc son perfectes...
De totes maneres... em decepciono quan he realitzat alguna feina i al presentarla tinc la senseació de que ho he fet molt be i al final veig que n'hi ha un altre que ho ha fet millor... i sempre penso que podía ser jo la que hi hagues pensat i fer-ho millor... No tinc mai ningú que hem digui :" ho has fet be " (encare que no sigui el millor)
Bueno! si que trobo gen que li agrada la meva feina... no es veritat del tot... Poder el que busco es que m'ho diguin els de casa... ¿Perquè?  gent es gent! siguin de casa o no! si m'ho diuen els de fora (del cercle familiar) també conta no? Per qué valorem tan l'opinió del nostres pares? Per que ho busquem si després de tans anys ens adonem que no en treurem res?
Les clases de l'Isabel son molt profundes i no sé si m'estan fent be o m'estic esfonsan més encare... o poder el que haig de fer es esfonsar-me del tot per poder sortir-ne.

Realment m'he adonat que no volía scriure el nom del  meus pares i de la meva germana a la ma de la confiança... però si no? a qui poso? Tampoc puc renegar dels meus pares... segur que si els hi demano ajuda, me la donaran. Es el que es diu sempre no?: " La familia sempre t'ajudarà! sempre pots contar-hi "... Poder el que no vull es que em diguin: " veus? has de comptar amb nosaltres per que no t'ajudarà ningú més!"... de vegades sona com un d'aquets psicopates que et tenen segrestada (com a les pelis), i t'està menjan el tarro per que li facis cas i no vulguis escapar: " ven conmigoooooo nadie más te quiereeeeeee ven conmigoooo, solo yo te ayudooooo", com les pelis de por??!.

Al mateix moment que penso això, m' invaeix un sentiment que diu que tampoc ho han fet malament: Ens han donat de menjar, per estudiar, de vestir, quan erem petites ens portaben a extraescolars...no ens han maltractat, no ens han picat fins a morir, no ens han agafat els diners de la nostra feina... i això, moltes coses més... Si que es veritat que sempre es queixa (sobretot la mama). I el papa diu que no ho veu i que igualment fem el que volem... però no puc dir que ho hagi tingut molt malament. I menos veien coses que pasen a l'altre gent.

Jo cada cop tinc menys ganes de dirlis a ells el que faig... es com si em fa cosa, em fa vergonya... Poder no ens han maltractat ni altres coses superfortes... però de vegades trec la conclusió de que no han sapigut escoltarnos, ni interesarse per el que voliem o ens agradaba... i això... a la llarga també fa mal... M'he adonat  a aquestes alçades de la meva vida que em sento fustrada... No es només per lo dels meus pares... hi han més coses que aniré explican.
També me n'he adonat amb petits comentaris que em fa la meva germana Eva sobre converses que té amb la meva mare... Per que treballar i tenir una casa i reunirse amb la familia els caps de setmana es el millor del millor de la vida? Poder no omplena... els pares son els pares, però algun dia ho han d'entendre que no som iguals!! No hi ha una edat per que ho entenguin? o es que a cadascun li ve en moments diferents?

Els sopars de festes de Nadal cada cop els trobo més falsos... soc l'única que ho pensa? poder no, per que hi han hagut algun chiste, monóleg o anunci que tracta el tema (no soc l'única).
A la mama l' hi encanta reunir a la familia i fer veure que tot està Taaaannnnn Beeeeeee.
Pfuaaaag! MENTIRAAAA!