Avui no es un gran dia... vull escriure i vull escriure i no puc... He tingut una setmana bastan entretinguda... amb la meva germana petita per casa i d'aquesta manera he parlat força... m'he desafogat una mica ... semblava que força... i la he ajudat a indicarla una mica a la busqueda de la fugida que ella necessita... m'habia il·lusionat bastan, poder per que m'agradaria fer-ho a mi i d'aquesta manera reflexo i mimetitzo la sensació de marxar... com ho sen ella...
Realment els problemes amb els meus pares... els tinc allí, una miqueta aparcats... no ens veiem gaire... cadascu la seva vida...
Amb el meu pare em fet una feina plegats i ens em portat be... però es que no tinc anims ni de discutir... ja passo de tot... i m'enfonso, m'enfonso... tinc incertesa dins meu... estic farta de l'intolerancia de la gent, de la poca serietat, del morro... de la poca assertivitat (poder jo no la tinc tan perfecte... però no crec que com ells. Em callo més que no parlo)... poder es que em callo massa i no escupo el que sento i per això al final no puc aguantar mes i ha de sortir per algun lloc, explotar...
Se m'han tret les ganes hasta d'esquiar... crec que no hi aniré... !
Els dies s'enfonsen més per el tema de la feina... es una lluita que se m'està fent feixuga... tothom es queixa, tothom ho vol barato, tothom escolta al veï... ningu es deicideix per la feina... tothom et vol encolomar els errors dels demés... Crec que he descobert una moneda més... La Justicia... i es una moneda que li estic passant al meu fill, i jo pateixo i veig que ell també pateix. Algo per reflexionar un altre dia.
A la feina no tinc ganes de res i a més es reflecteix, ja que no avanço tan ràpid com abans i s'em fa un munt tot... no arribo... hasta pensar es feixuc.
Tampoc sento que anem a una amb la meva germana... no se com estan les contes, falten industrials per pagar, no podem pagar per que hisenda s'ho emporta tot... la gent no vol pagar el iva...
No sento que es valori la meva feina... no em sento escoltada quan parlo... les exclamacions son falses... quan va al advocat per saber com van les coses no m'ho explica si no li pregunto... bufa com si només ella treballés, per tan: ¿ Jo no treballo? o no es important? quan li donc recados em contesta com si jo li estigues tiran en cara o demanan explicacións... de diners no m'en parla... no podem canviar el nom del negoci, no podem reformar-lo, no podem comprar... hem sento atrapada, no m'agrada el que veig, vull canviarlo i no puc canviarlo... a més! em fa por dir res, per que em sento rara!
Ja no tinc ganes de reformar, ni de innovar, ni de fer res...
Ella sempre pot parlar de les seves coses, però sembla que les meves coses no son tan importants...
Poder no es tan com sento de començament, poder exagero per la necessitat de tenir, sentir o rebre...
Per això, despres dels meus pensaments de rabia i queixa, m'autotranquilitzo i autoconvenço de que no es tan, de que es aixíiiiii .... i torno a callar i torno a abaixar el cap ... un altre dia passa... fins un altre dia de queixes...
Per acabar el dia: tampoc ha estat el que volía que fos aquest escrit.... ca acorde amb el dia... Una merda!
