Aquets dies de festa he estat amb la Eva i m'he distret bastan... de vegades pensaba que tot es pasaria... pero no...
quan estaba sola encare que fos per un momentet de res... sentia angoixa, vaig a treballar i sento angoixa... vaig només un momentet de res a la nau i sento angoixa... penso en la feina i ppfffff.... tinc moltes ganes de fer coses, d'arreglar coses, de acabar coses, d'empendre coses... poder el que em pasa es que m'entra una mena de panic per que no puc fer tot el que m'agradaria....
Vull fer neteja del ordinador, de casa, de la botiga, de l'habitacio... del telefon... però no tinc ganes de fer-ho , vull dir d'arrancar, em costa , em costa molt... de vegades penso que tinc també la fibromialgia dels collons de la meva mare i la meva germana, per que no seria la primera vegada que em prenc alguna cosa per el dolor per tirar endavant.
Jo personalment penso que es la mateixa depre que no em deixa avançar... pero si ja ho se que estic depre... per que no ho soluciono...!!!!
Que cony es el que tinc que refer, arreglar o superar o jo que se ...
No consegueixo concentrarme, l' atencio no existeix... estic dispersa... això es reflexa a la meva feina.
Penso en les coses que podria fer o que m'agradaria haber fet i no deixo de pensar que poder estic en un batxe per el 40 anys?? jo creia que això no existia... que eren xorrades... poder ho son i no se el que em pasa (es una simple especulació)... però: em considero una mica Fustrada... em considero FUSTRADISIMA... m'agradaria poder canviar el passat una mica per poder haber arribat a fer alguna cosa més... es una fustració més laboral que no amorosa, per ejemple... la fustració es que no he fet res per que s'em reconegui la feina... no soc res... i m'agrada la meva feina... però crec que ningu la veu... Necessito tan un reconeixement social? si jo sé que ho faig be... realment val la pena que la societat em reconegui la feina? Jo canviaria tantes coses de la botiga per ejemple, per intentar tenir un reconeixement laboral i poder al mateix temps social... però no soc res dins de la botiga... tot ho tenim a mitges... i em dona la sensació de que a la Laura ja li sembla be... no tenim arreglat lo del Villatge, no està arreglat lo del nom, lo fiscal, ni lo del nom... no som iguales... no tenim res aclarit, no hem fet inauguració... no tenim les coses venudes, no, no ,no, no......NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!
no hem sento a gust, no està la botiga neta.... ppffffffff.
I estic en hores baixes, per que em perdo molts detalls que profesionalment no hauría de perdre...
He intentat anar a treballar i arreglar una mica les coses per si d'aquesta manera em trobava més be, i res de res, una "vagancia", un ansia...qualsevol cosa em distreu i no puc... al final m'en vaig a casa i em quedo tirada o amb el face o miran la tele... pero tampoc puc netejar ni fer res a casa...
No sé que em passa??!!!
Amb en Joel pobre... m'agradaria estar amb ell fen res o jugant com un nen (o nena en el meu cas).. sense fotre res... però al mateix temps es com si necessites temps per mi... per estar sola... al mateix temps necessito buscarme, trobarme, estudiarme... no sé!!!
Jo abans tenia energia i podia fer moltes coses... es com si em faltes ilusió... no em sento be i al mateix temps estic molt sensible al art dels demés... per que m'emociona les coses boniques que fan els demés... pintura, escrits, musica, escultura, decoració de cases... i jo no puc fer res!!!! fustració un altre cop... seràn els 40?
Si tinc salud, puc mejar... el meu fill està sa, te de tot i es estudiós... em puc vestir, tinc un llit on dormir... per que em queixo...
Vull estudiar, Rus, dxecoració... realitzarme, recuperar el temps perdut de la meva vida... fer alguna cosa... alguna cosa importan, alguna cosa de profit...
No puc estar descontenta si el meu fill m'estima, jo l'estimo i ens portem be... estic feliç quan el miro i veig que estem be...
de vegades penso que vull en ell tot el que no he aconseguit jo... i al mateix moment penso que no li puc fer tan de mal... ha de fer per el seu conte... Això ja ho estic arreglan amb les monedes...
Per la resta... l'empenta, el tema laboral... poder part de la fustració es que soc una cagada... em falta decisió falta de atreviment... empenta... això em fa sentir més malament... no tinc empenta, soc una cagada!
Veig a les pelis que en un parell de minuts fan treballs descomunals i fantastics... es realitzen i consegueixen l'exit.... A mi em falta temps... necessito temps... per poder realitzar els somnis (a part d'empenta), les pelicules venen sensacions que son mentida a la realitat... per que quan faig alguna cosa... tinc pressa... I aixó que he guanyat paciencia amb l'edat... soc més tranquila i tinc més templansa... però encare em falta temps per cumplir coses que vull o que m'agradaria que vinguessin i no venen.
El tema familiar no es tan problema... ho es una mica. Pero ara no resalta tan com la resta, que també hi era...
No em discuteixo tan per que no hi vaig tan a casa dels meus pares o no els hi dic res... tampoc puc dir res, ja que ells m'han ajudat amb la meva tia i el pare del meu fill... em van recolzar en tot moment i es varen posar de par meva... i els hi estic molt agraïda ... em varen tocar el cor... encare que en el fons sabía que em recolzarien... el marron els hi vaig enxufar jo! així per les bones! Portar el meu Ex a casa amb la seva dona actual i les nenes el dia de San Esteve... Ole los huevos de mi madre... !!
Espero seguir estudian el cas de les monedes i poder polirles el mes possible per així passarlis al meu fill lo més netes i boniques que pugui...
Amb la meva germana no ho porto gaire bé... la credibilitat s'ha traslladat a ella, la confiança, el saber parlar, l'assertivitat.
L'atreviment de poder arreglar les coses a la feina, també ella està per el mig, i no sé com arreglar-ho.
Realitació, fustració ?? que soc ? que puc arribar a ser?
Em quedo siguent una migocre? Quan veig a l'altre gent i veig que ... al menys semblen feliços ! o al menys sembla que hagin avançat... i jo no! o es només aparenca? i per dintre el hi cou alguna cosa??
També penso en la superació de la meva relació amb el pare del meu fill... en principi no tinc necessitat de trobar cap altre relació, però... es un sentiment real? no vull perdre la meva llibertat... però i les meves relacions socials?? cada cop em tanco més i més i no em relaciono amb els demés... i quan hi han unes pinzellades de intentar relacionarme es com si em fes por i em tiro enrera un altre cop i cada dia que passa es per més pràctica i cada cop es com si perdés una peça més o com si hem glasses una miqueta més i quedés congelada dintre d'una coraça... com el llibre de "la reina de les neus".
Es algo a profunditzar més aquest tema de les relacións... Seguiré profunditzan...
