Una primera polsera, la de la confiança es la que m'ha fet pensar i rumiar i la que m'ha llançat a posar els meus pensaments en fisic (escrits ).
He acabat la classe una mica saturada, decepcionada i deprimida... m'en adono que no ho estic fen be... li carrego tota la responsabilitat de la confiança a en Joel... un nen de 10 anys, encare que sense intenció. I no tinc confiança en mi mateixa...
En teoria ja ho sabia que no tenia confiança en mi mateixa... sempre estic dubtan. Quan apareix el papa sempre em fa dubtar... quan faig alguna cosa sempre posa en dubte el que faig o he fet...
De tan en tan ja m'ho dic les coses que faig be... a part en la resta de public veig que tampoc son perfectes...
De totes maneres... em decepciono quan he realitzat alguna feina i al presentarla tinc la senseació de que ho he fet molt be i al final veig que n'hi ha un altre que ho ha fet millor... i sempre penso que podía ser jo la que hi hagues pensat i fer-ho millor... No tinc mai ningú que hem digui :" ho has fet be " (encare que no sigui el millor)
Bueno! si que trobo gen que li agrada la meva feina... no es veritat del tot... Poder el que busco es que m'ho diguin els de casa... ¿Perquè?  gent es gent! siguin de casa o no! si m'ho diuen els de fora (del cercle familiar) també conta no? Per qué valorem tan l'opinió del nostres pares? Per que ho busquem si després de tans anys ens adonem que no en treurem res?
Les clases de l'Isabel son molt profundes i no sé si m'estan fent be o m'estic esfonsan més encare... o poder el que haig de fer es esfonsar-me del tot per poder sortir-ne.

Realment m'he adonat que no volía scriure el nom del  meus pares i de la meva germana a la ma de la confiança... però si no? a qui poso? Tampoc puc renegar dels meus pares... segur que si els hi demano ajuda, me la donaran. Es el que es diu sempre no?: " La familia sempre t'ajudarà! sempre pots contar-hi "... Poder el que no vull es que em diguin: " veus? has de comptar amb nosaltres per que no t'ajudarà ningú més!"... de vegades sona com un d'aquets psicopates que et tenen segrestada (com a les pelis), i t'està menjan el tarro per que li facis cas i no vulguis escapar: " ven conmigoooooo nadie más te quiereeeeeee ven conmigoooo, solo yo te ayudooooo", com les pelis de por??!.

Al mateix moment que penso això, m' invaeix un sentiment que diu que tampoc ho han fet malament: Ens han donat de menjar, per estudiar, de vestir, quan erem petites ens portaben a extraescolars...no ens han maltractat, no ens han picat fins a morir, no ens han agafat els diners de la nostra feina... i això, moltes coses més... Si que es veritat que sempre es queixa (sobretot la mama). I el papa diu que no ho veu i que igualment fem el que volem... però no puc dir que ho hagi tingut molt malament. I menos veien coses que pasen a l'altre gent.

Jo cada cop tinc menys ganes de dirlis a ells el que faig... es com si em fa cosa, em fa vergonya... Poder no ens han maltractat ni altres coses superfortes... però de vegades trec la conclusió de que no han sapigut escoltarnos, ni interesarse per el que voliem o ens agradaba... i això... a la llarga també fa mal... M'he adonat  a aquestes alçades de la meva vida que em sento fustrada... No es només per lo dels meus pares... hi han més coses que aniré explican.
També me n'he adonat amb petits comentaris que em fa la meva germana Eva sobre converses que té amb la meva mare... Per que treballar i tenir una casa i reunirse amb la familia els caps de setmana es el millor del millor de la vida? Poder no omplena... els pares son els pares, però algun dia ho han d'entendre que no som iguals!! No hi ha una edat per que ho entenguin? o es que a cadascun li ve en moments diferents?

Els sopars de festes de Nadal cada cop els trobo més falsos... soc l'única que ho pensa? poder no, per que hi han hagut algun chiste, monóleg o anunci que tracta el tema (no soc l'única).
A la mama l' hi encanta reunir a la familia i fer veure que tot està Taaaannnnn Beeeeeee.
Pfuaaaag! MENTIRAAAA!